L'estrella més llunyana

Podem cercar quina és la més propera o quina és la més llunyana, però acabarem arribant als límits de la galàxia. Fora de la Via Làctia ja no és possible distingir estrelles individuals. Encara que si ens centrem en la galàxia veïna d'Andromeda, aleshores sí que podrem arribar a distingir estrelles individuals gràcies a les observacions del telescopi Hubble.

Per a galàxies més llunyanes, ja és molt difícil veure estrelles individuals amb telescopis òptics i, per a les més distants, només veiem la brillantor de les estrelles que donen forma a la galàxia. Podem cercar galàxies llunyanes i, entenent que estan compostes d'estrelles, saber que les estrelles més llunyanes es troben en aquestes galàxies.

Però encara tenim una eina per veure detalls que estan fora de l'abast dels telescopis, l'efecte de lenta gravitacional . a>.

Fins al 2022 l'estrella individual més llunyana mai descoberta va ser “MACS J1149 Lensed Star 1”, també coneguda com a “Icarus”.

Icarus es troba actualment a uns 14.400 milions d'anys llum de la Terra i la seva llum ha viatjat durant 9.300 milions d'anys abans d'impactar a la lent del telescopi espacial Hubble. Tot i que aquestes xifres no són reals perquè l'espai entre nosaltres s'ha expandit mentre arribava la llum. És a dir, ara encara és més lluny.

Toby Ord, un investigador de la universitat d'Oxford, defineix l'univers afectable com el radi del volum d'univers que podem afectar, almenys amb la nostra radiació, com la llum. És a dir, donada una estrella fora de la nostra galàxia, tard o d'hora la nostra llum l'arribarà i ens podran veure.

En el cas de l'estrella Icarus, encara que s'allunya per l'expansió de l'univers, no ho fa tan ràpid perquè en 35.000 milions d'anys la llum procedent de la Terra arribi a aquest sistema, i per això l'estarem afectant.

Però el 2024 es va descobrir Earendel, o WHL0137-LS, l'estrella solitària més llunyana. El Telescopi Hubbe la va observar a través d?una lent gravitatòria i es troba a 28.000 milions d?anys llum, el doble d?Icarus.

La llum detectada d?Earendel es va emetre 900 milions d?anys després del Big Bang. S'ha determinat que l'estrella té un corriment vermell de 6,2 ± 0,1, cosa que significa que la llum d'Earendel va arribar a la Terra 12.900 milions d'anys després.

Hi ha una distància crítica -uns 16.500 milions d'anys llum- que delimita la part de l'univers que podríem arribar a afectar; en aquest cas, n'estem fora.

No obstant això, a causa d'una afortunada alineació de lents gravitacionals, la llum d'Earendel s'amplifica més de 1000 vegades, cosa que fa visible una estrella individual dins una galàxia. Per tant, aquesta imatge mostra una estrella que està tan lluny que és fora de l'univers que afecta. Res del que fem aquí i ara podria afectar-la, i res del que passi allà ara podria afectar la Terra. És a dir, la llum que surti d'allà o d'aquí no arribarà mai al destí.

Toby Ord ha publicat un diagrama per explicar de manera gràfica l'esfera d'univers afectable, en què es mostra com, a mesura que passa el temps i s'amplia la distància per l'expansió de l'univers, les esferes d'afectació en van quedar fora una altra.