En un punt del camí, en el bosc, hem parat a fer unes fotos i la Cristina ha vist un ós. Era un cadell i semblava perdut. Li hem fet fotos i vídeo per poder explicar-ho després.

Nosaltres estàvem a la vora del camí i per la carretera de sota em vist l'animal. Ens ha costat reaccionar de l'emoció però hem fet algunes fotos i vídeo.

Aquest és el moment clau de tot el camí. Ara és quan entrem a la plaça i veiem, per primer cop, la façana principal de la catedral i sabem que hem arribat al final. Hem aconseguit arribar. Ja hi som a Santiago!

Tota la gent que acaba d’arribar es queda a la plaça amb la mirada fixada a la catedral, buscant la figura de l’apòstol. Hi ha gent que plora, hi ha gent que s’abraça, hi ha ciclistes que aixequen la bici, hi ha gent que els mira.

Aquest és el final del camí, amb l’alegria d’haver arribat i amb la tristesa que ja s’ha acabat.

Més tard, abans de començar la pujada, a la vora de la carretera, arriba el moment de deixar i activar el catxe que hem preparat per recordar el Mele.

No hem pogut coincidir amb la seva filla, encara que ja ho tenim tot coordinat amb ella perquè faci el manteniment. Hem preparat l'amagatall, just sota la creu i hem fet un vídeo.

Ha estat molt difícil aconseguir fer el vídeo perquè era un moment molt emocionant. Hem recordat el Mele i la Yuly aquell primer any en què ens varem fer la foto i la Cris tenia por de l'àliga sobre el braç.

Ens trobem a un noi que pregunta pel Moma. Es vol fer una foto. Ell porta l’Olaf, un peluix que era de la seva dona què va morir de càncer. Li donem el condol. És molt jove.

Ens pregunta per què portem al Moma i li expliquem la nostra història. Decidim donar-li una manita, estem una mica conmoguts. Ell, ens dona una papallona a canvi. Molt xula.