7a etapa. Sarria - Portomarín

Samarreta blava Alberg amb habitació privada :-) sense bany

Ens llevem a les 5:30 perquè a les 6:00 desdejunem a la Casona de la Marcela. Ens rep i ens dona l’esmorzar, súper complet, tal i cm el recordem. Són les 6:15 però mengem cafè torrades, tortitas amb xocolata i plàtan...

Volem donar-li una manita i deixar-li una bona propina. Ella accepta la maneta, que sap què és, i no ens permet deixar-li res de propina. La Cris s’emociona i plora davant d’ella i la Marcela li fa una forta abraçada. «És el camino», ens diu. Ens acomiadem amb abraçades i petons i li diem que tornarem.

Volem donar-li una manita i deixar-li una bona propina. Ella accepta la maneta, que sap què és, i no ens permet deixar-li res de propina. Insisteix en què no cal que ho fem, que això és el que significa el camí.

La Cris s’emociona i plora davant d’ella i la Marcela li fa una forta abraçada. «És el camino», ens diu. Ens acomiadem amb abraçades i petons i li diem que tornarem.

La Marcela és una persona que, encara que el negoci li funciona molt bé, és capaç d'ajudar els pelegrins, ser amable, generosa i de llevar-se abans que el dia.

Comencem a caminar que encara és fosc, ja des de l’inici hi ha força gent. De mica en mica s’omple i no fem cap tram sols, sempre hi ha algú, o un grup. Més grups que altra cosa. Pel mati fa fresca i hi ha molta boira. La Cris torna a tenir problemes amb la bota però els solucionem mes endavant. Trobem els cavall on l’Ovelleta es va fer fotos i tornem a fer-les. Ara hi ha acumulació de joves amb el cavall, així que el deixem i continuem. Parem a fer un cafè en un bar amb terrassa on la Cris es guareix el peu. El lloc està a tope de gent.

Fem un tros del camí amb les noies que vàrem trobar a Astorga i ens expliquen que, a Foncebadón, una noia es va enamorar d’un Jovanni i va decidir quedar-s’hi quatre dies mentre l’italià li feia veure les estrelles. La seva amiga la va deixar, fins que l’enamorada va agafar un transport per continuar. Així i tot vol tornar a Foncebadón... és el camí.

Ens trobem a un noi que pregunta pel Moma. Es vol fer una foto. Ell porta l’Olaf, un peluix que era de la seva dona què va morir de càncer. Li donem el condol. És molt jove.

Ens pregunta per què portem al Moma i li expliquem la nostra història. Decidim donar-li una manita, estem una mica conmoguts. Ell, ens dona una papallona a canvi. Molt xula.

Més endavant, en un tram estret, trobem unes vaques que passen molt a la vora. Quasi atropellen a una noia, però és un moment de vídeo. Sort que li recordo a la Cris perquè comenci a gravar-ho.

Arribem al km 100. Sembla que poca gent li fa cas, només la gent que fa el camí tranquil·lament. La resta de gent jove va a la seva. De fet, hem vist un grup amb uns altaveus de música, altres discutint temes de consoles... turisme jove sense més.

En aquest punt fem un vídeo i la Cris s’emociona un altre cop.

Més endavant fem un vídeo de una vaca que surt sola de casa, i un ramat d’ovelles ve pel camí, i el gos es baralla amb el gos d’un pelegrí. El pelegrí porta el bastó i ataca al gos, pot ser una mica exagerat.

Hem fet una cervesa i uns totopos en el bar Miradoiro on vàrem estar en el camí anterior Li hem comentat al cambrer i li ha fet gràcia. Molt amable el noi.

El Moma ha perdut la braga de la Cris que es va comprar a Triacastela. Trobem un poble de vaques on hi ha una botiga, només una, de souvenirs i comprem una braga i mitjons. La botiga està a tope, igual que si estigués ala Rambla de Barcelona.

En arribar a Portomarín fem el camí original. L’any anterior vàrem passar pel complementari però enguany decidim fer la baixada. No és tan fàcil i un home cau de cul. Nosaltres ho hem pogut fer bé.

Comentem amb l’home que ha caigut, que venen de lluny, que el camí de Sarria no és el mateix amb la quantitat de gent que hi ha. La majoria són grups grans de gent jove i altres que semblen grups d’agència.

L’alberg està molt bé, molt maco i tenim habitació privada, sense bany.