1ra etapa. Astorga - Foncebadón

Samarreta blava.
Alberg amb habitació privada.

Hem fet nit a Astorga i avui comencem el camí. La temperatura és molt alta, per això ens llevem a dos quarts de sis amb la intenció de sortir a caminar a les 6:00.

El camí comença amb el records que tenim del 2018. És emocionant. Volem fer la variant de Castillo de Polzavares, però amb la matinada feta no ho tenim clar i ens passem la desviació.

Sortint de Valdeviejas hem vist un cérvol creuant la carretera. Arribem a Catalina de Somoza i fem l’esmorzar. Una dona anglesa al·lucina en veure el Moma, ells porten un pelutx a la motxilla. A la Cris li fa molta gràcia que es fixin en el Moma.

Mes endavant, en el mesón Cowboy els tornem a trobar i els donem una manita. Els hi explique el que vol dir i que ho poden consultar a Internet.

Seguim fins Rabanal del Camino. En un bar fem una tapa de truita, voleiem fer-ho en el lloc on la vàrem fer l’any 2018, però no havíen obert encara (són els 12:00) anem al del costat.

El cas és que, només entrar, la dona comença a parlar-li al Moma ‘¿Y tú también haces el camino?’ I la Cris comença a parlar amb ella sobre el Moma. Sí, li encanta que li preguntin sobre el Moma i li digui lo mono que és.

Quan sortim del poble, de nou un anglès ens diu ‘I like it’, ‘Very much’, referint-se al Moma. Ens pregunta si ens quedem aquí i ens diu que ja ens veurem pel camí.

També ens trobem bicigrinos que es fixen en el Moma. Dels pelegrins, hi ha qui ens avança i ens saluda tocant el cap del Moma. I la Cris super contenta.

Més tard, abans de començar la pujada, a la vora de la carretera, arriba el moment de deixar i activar el catxe que hem preparat per recordar el Mele.

No hem pogut coincidir amb la seva filla, encara que ja ho tenim tot coordinat amb ella perquè faci el manteniment. Hem preparat l'amagatall, just sota la creu i hem fet un vídeo.

Ha estat molt difícil aconseguir fer el vídeo perquè era un moment molt emocionant. Hem recordat el Mele i la Yuly aquell primer any en què ens varem fer la foto i la Cris tenia por de l'àliga sobre el braç.

Des d’aquí ha començat la pujada a Foncebadón. No hem tingut molta calor però s’ha notat la pujada. No és que sigui complicat, però ja és final d’etapa i comença a sortir el cansament.

A l’alberg també, la dona, s’ha fixat en el Moma. Hi ha un moment en què la gent no acaba de veure si és de debò o no. És el moment més divertit.

A Foncebadón tenim habitació privada (amb reserva) tot un gust.

Hem començat a fer servir una llibreta per a posar segells i no carregar la credencial. Ara en tenim dos.